Tamir, per Roser Suñer i Soler

TAMIR

En Tamir és un nen especial. Camina sol, mira qui sap on, i, si fos company teu a l’escola, et costaria de parlar amb ell de futbol o de cromos. De fet, ni tan sols li agraden aquestes xapes arrodonides que feu saltar a cops i que us fan asseure a l’hora del pati enlloc de córrer i fer danses enjogassades tot voleiant com abans feien els infants.

T’explico aquest conte, perquè entenguis que no hi ha cap nen igual però sí que teniu coses en comú. Tots els nens del món sabeu entendre els animalons.

El dia que al Tamir el reis li van deixar un ocell dins d’una gàbia enorme, amb la porta oberta, els ulls se li van fer grossos primer, de la sorpresa, després xics pel somriure gran que li va transformar la cara.

Si vols parlar amb en Tamir, pregunta-li pel seu ocell. Veuràs!

 

Roser Suñer i Soler

http://zel-aramateix.blogspot.com/

La llibertat, per Miri4

LA LLIBERTAT

Ho tenia tot al seu abast: cada dia el seu menjar, l’aigua fresca i l’habitatge net, fins i tot un mirall amb campaneta inclosa per si volia fer música. Però en Pere va voler donar-li alguna cosa més, i li va obrir la porta de la gàbia.
-“ Ara ets lliure!” – va dir

L’ocellet va mirar a un costat i l’altre i va voler sortir, però portava tant de temps en aquella gàbia que ja no se’n recordava de volar, es va cansar de seguida i a més a més per poc no se l’empassa el gat de la veïna... Quin ensurt! El pobre ocellet va tornar a la seva gàbia i es va deixar acaronar el cap. Preferia la seva vida de sempre, amb el menjar i el beure assegurat, abans que aquella llibertat que podia ser tan perillosa.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

En Gol, per M. Roser Algué Vendrells

EN GOL

En Marc tenia un periquito que li havien regalat els pares pel seu aniversari. Es van fer molt amics, fins i tot, es menjava les llavors directament de la boca del nen . En Marc se l’estimava molt i li feia moixaines , per això quan es va adonar de la mirada trista de l’animaló, es va preocupar.

Els seus pares eren socis de l’Espanyol i el proper dia de partit, se’l va endur a l’estadi. Els dos portaven una bufanda blanca i blava que els havia fet la mare d’en Marc. L’ocellet estava tan emocionat, que fins i tot feia algun crit ... En arribar a casa, en Marc es va adonar que el seu amic volador estava molt alegre i aleshores va entendre què li passava abans: no volia estar tancat !. Va penjar una campaneta amb l’escut del seu equip a dins de la gàbia i va deixar la porta oberta, perquè el seu amic sortís i entrés quan en tingués ganes.

Ah, i ara l’ocell ja té nom, es diu GOL, perquè fins i tot a après a dir aquesta paraula. Ara, en Gol és feliç.

M. Roser Algué Vendrells

Els records també volen, per Jesús M. Tibau

ELS RECORDS TAMBÉ VOLEN

El moixó que teníem a casa quan era petit, només em va mossegar una vegada. Va ser al principi, quan no ens coneixíem bé encara i, sobretot ell, tenia certa desconfiança. No em vaig enfadar, perquè si algú d'aspecte gegantí m'hagués intentat agafar, segur que jo també li hauria picat. Ens vam fer amics de seguida, menjava llavoretes a la meva mà, i em pujava a l'espatlla, i em feia pessigolles al coll mentre mirava la tele. És curiós, però motls anys després, el tacte suau de les seves plomes, encara em ve a la memòria quan passejo pel carrer i escolto un moixó cantant a un balcó. Els records també volen.

Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com

En Miquel estima en Verdi, per Montse Pujol

EN MIQUEL ESTIMA EN VERDI

- Miquel..., el berenar és a taula!

- I doncs rei, per què estas tan trist?

- Mama, en Pol diu que els ocells han de volar lliures, i jo no vull que en Verdi se'n vagi.

- En Verdi no vol marxar, que no veus que content està a la seva gàbia?, aquí és casa seva.

- Però en Pol diu...

- Mira, si en Verdi estés trist, no menjaria, ni beuria aigua, estaria tot el dia en un racó ben quiet, com quan tu estàs malalt, i no cantaria gens ni mica. Tu el veus trist?

- No! mira, ara canta mama!

- Au vinga, anem a berenar! segur que està content perquè sap que li portaràs les engrunetes de la magdalena.

- Sí Verdi, tu espera´t aquí, ja veuràs que bones que són les magdalenes de l'avia...

Montse Pujol

Bufa fort, àvia!, per Montse Pujol

BUFA FORT, ÀVIA!

Avui, l'àvia de la Catrina fa 60 anys, és molt llaminera i li vol preparar un pastís tan dolç com les abraçades que li fa, cada nit abans d'anar a dormir.
Mentre el seu amic imaginari, en Robric, li xiuxiueja a cau d'orella tots els ingredients; Tres mides de farina, una de sucre, tres ous, un rajolí d'oli, un iogurt, una mica de llimona i .... a ella se li fa la boca aigua. Quina olor més bona que surt del forn!.

La Catrina corre per amagar el pastís . Ha sentit com es tancava la porta del garatge, l'avia torna de treballar! Què dirà quan vegi el regal que li han preparat ella i en Robric? L'àvia és l'única que coneix en Robric i segur que estarà molt contenta de que ell també hi hagi participat i fins hi tot n'hi guardarà un trosset perquè el pugui tastar.

Montse Pujol.