31/5/11

Estrella perdida, por La Marca Amarilla




ESTRELLA PERDIDA


Aquella noche, la triste niña Jimena llevaba unos minutos contemplando las estrellas junto a su perrita “Viki” cuando habló por primera vez en todo el día:
- ¿Cuál de las estrellas crees que puede ser la Yaya Lolita?


La Marca Amarilla

El color de les estrelles, per Eva Albiol



EL COLOR DE LES ESTRELLES


-Com és que totes les estrelles del cel tenen el mateix color?
-Què vols dir?
-Les estrelles de la mar són roges, grogues, blaves... I les del cel no, sempre blanques.
Misse es va quedar pensant. Anna sempre li posava qüestions que... En fi, ell només era una mascota! Què en sabia ell, de les estrelles?
Però Anna feia bé de preguntar-li, perquè a Misse, a cop de pensar, al final li venien bones idees al caparrot pelut.
-Potser és per això que baixen.
-Baixen? -Anna no ho entenia.
-És clar. Les estrelles s’avorreixen d’estar al cel. Al cel tot és sempre igual, monòton. No hi ha aventures perquè viuen massa amunt. En canvi a la mar es poden disfressar, jugar, nadar...
Anna no acabava de veure-ho clar. Misse la va convèncer amb l’argument definitiu:
-Què és més divertit, una platja o un aeroport, Anna?

Eva Albiol

www.salinasagace.blogspot.com

30/5/11

El dibuixant de cels, per Pilar



EL DIBUIXANT DE CELS

Com li agradava al David, anar a la masia dels avis! La foscor dels voltants li permetia contemplar el cel, nítid i ple d’estels.

Des que el seu pare li mostrà les formes que apareixien unint-los, s’havia convertit en el millor dibuixant de cels. Era encisador veure com alçava els seus braços i traçava arabescs amb els dits, creant figures inimaginables que explicava a tothom que s’hi acostava.

Queda’t molt quiet, Snoppy- li digué al seu gos que seguia els petits dits del nen com un esfinx.

El ca bordà esvalotat en sentir el seu nom, però es va quedar molt quiet, mentre el David es col-lo cava al seu darrere i li resseguia la silueta amb l’ajuda de l’espurneig brillant de la negror.

Ja formes part del cel - exclamà - i cridà els seus pares perquè veiessin a Snoppy, el nou ésser de llum de les nits.

Pilar: http://aencesadellum.blogspot.com/

29/5/11

Cassiopea, Orió i el centaure, per Roser Caño Valls




CASSIOPEA, ORIÓ I EL CENTAURE

Feia temps que a la Marina li havien explicat històries increïbles sobre els estels, cadascun tenia un nom de persona, i tenien un regne, el regne de l'Olimp, que era on vivien juntament amb divinitats. Una nit va sortir a la terrassa, amb el Puck, el seu amic inseparable, i va començar a mirar el cel ple d'estrelles brillants. De cop va veure, una estrella que tothom li deia Cassiopea que es va convertir en dona, i una mica més enllà, hi havia Orió que es va transformar en home. Feia dies que Orió s'havia barallat amb Cassiopea i ella havia marxat, a prop de l'estrella de nom Centaure, que era mig home i mig cavall. El Centaure li havia regalat un munt de roses, i li havia xiuxiuejat amoretes a cau d'orella, però Cassiopea estava trista,
enyorava les històries i les llegendes que sempre li explicava Orió. Així que aquella nit es va decidir anar a fer les paus amb Orió, i ell va pensar al mateix, i quan es van trobar cara a cara, es van regalar un bes, i aquelles dues estrelles avui sempre estan l'una al costat de l'altra. La Marina s'ho va passar pipa veient aquest teatre tant bonic.


Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com/2011/05/un-bloc-dels-contes-divers-cassiopea.html

26/5/11

En Pitus, per Bruixeta




EN PITUS

M’agrada anar a llegir asseguda sota el desmai que tenim al jardí. M'hi puc passar hores i hores llegint contes. A en Pitus també l’hi agrada aquest racó del jardí i sempre ve amb mi. Es posa darrera meu i mira els dibuixos del conte que tinc a les mans, a vegades també mira l'entrepà que tinc per berenar i no sé pas què és el que li agrada més, però estic gairebé segura que és el berenar.
En Pitus no sap llegir, però diuen que els elefants son animals molt llestos i segur que ben aviat n’aprèn. Això si! primer ha d'aprendre a deixar la trompa lluny del meu entrepà.


Bruixeta
http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Al país de les meravelles, per Roser Caño Valls





AL PAÍS DE LES MERAVELLES

Havia arribat la primavera, i feia tan bon temps que a l'Ariadna li va venir de gust sortir al bosc, i seure davant del roure més bell per llegir el seu llibre preferit: Alícia al país de les meravelles. Mentre llegia, al seu costat tenia l'entrepà que li havia preparat la seva mare per fer un mos entre pàgina i pàgina, i de cop i volta un espiral se la va endur, i es va veure dins del país de les meravelles, ella i l'elefant que volia cruspir-se l'entrepà. Així que l'Ariadna es va convertir en l'Alícia, i l'elefant en el conill blanc amb rellotge, i tant l'un com l'altre es van posar en el seu paper, ella es va posar a perseguir al conill-elefant i ell corria amb pressa a tot arreu. I quan la mare va cridar l'Ariadna, tots dos es trobaven davant del roure, ella llegint i ell intentant cruspir-se l'entrepà, i de tant en tant també feia una ullada el llibre que el trobava d'allò més interessant.
http://rcanovalls.blogspot.com/2011/05/un-bloc-dels-contes-divers-al-pais-de.html

La merienda, por La Marca Amarilla



LA MERIENDA

- ¡¡Ey Julia, estás embobada con la lectura!!
- ¿Cómo?
- ¡Pues que mientras lees apoyada en el árbol, un elefante te está intentando quitar la merienda!
- … Claro, claro… Un elefante. Será el mismo que se balancea sobre la tela de una araña.
- ¡Qué siiii! ¡Ahora! Detrás de ti, míralo ahí, agazapado…
- Jajaja… Vale, vale. No soy tan ingenua para caer en la bromita…
- Pero… ¡Julia!
- Anda, déjame leer mi libro de “Els contes divers”. Después merendaré…
- Jo, te lo dije… (Pues no se qué merendarás…)


La Marca Amarilla

L'elefant tafaner, per Carme Rosanas



L'ELEFANT TAFANER


No s’ho creia ningú, però al bosc, prop de casa, hi vivia un elefant. Era un elefant divertit i graciós. No es deixava veure gaire i com més li volies dir coses i acostar-te ell més s’amagava.

Però la Rut va trobar una bona manera, en comptes de cridar-lo, d’oferir-li l’entrepà i de fer-li magarrufes perquè vingués, va decidir fer veure que no li importava gens. I dissimuladament li posava un entrepà com si fos el seu. El seu, prou que se l’havia menjat feia estona! I no se’l mirava. L’elefant s’acostava gairebé arrossegant-se per robar-li l’entrepà. Li costaria molt temps entendre que l’entrepà era per ell? La Rut esclafia a riure quan veia que ja l’havia aconseguit.

No us ho creieu? Veniu demà a l’hora de berenar, però porteu un llibre si us plau!


Carme Rosanas

24/5/11

L'elefant caçador, per Miri4



L’ELEFANT CAÇADOR

Sempre havia volgut aprendre a caçar, com feien les lleones. Primer, s’ajupien sense fer fressa, avançaven sigil·losament cap a la presa, a poc a poc i sense fer gens de soroll ni moviment brusc que pogués revelar la seva presència. Aleshores, de cop i volta es llençaven contra l’objectiu i se l’enduien per compartir-lo amb la manada...

Ah, no!, fer de lleona era massa difícil i arriscat per a un elefant , no pensava compartir aquell berenar amb ningú. Les hores que s’havia passat fent l’exercici d’ajupir-se i avançar dissimuladament per tal d’aconseguir un petit entrepà de mantega de cacauets...mmmmmmm quina oloreta!, se li feia la boca aigua... Aquell era el moment. Au, vinga!, amb decisió!: a la una, a les dues, a les tres! allarga una mica la trompa... Nyam! Què bo!...Ostres! ara retirada... calma, sense fer soroll, a poc a poc...enrere... No l’ha vist, la petita segueix llegint.

Miri4

http://gordolobomiri4.blogspot.com

23/5/11

Sentimientos grabados, por La Marca Amarilla



SENTIMIENTOS GRABADOS


El papá de la niña Jimena trabajaba fuera de la ciudad y viajaba mucho, por lo que pasaba varios días fuera de casa. Jimena le echaba de menos y cuando empezaron las ausencias lloraba muchas noches.
Entonces fue cuando papá comenzó a grabar cuentos narrados con su propia voz, canciones que cantaba con más ilusión que talento mientras desafinaba la guitarra, y cualquier ocurrencia, chiste, adivinanza y trabalenguas que se le ocurriese. Pero, sobre todo, en la grabación le decía que la quería mucho y que deseaba que los días que quedaban para poder verse pasaran más alegres y amenos escuchando su voz.
La niña Jimena ponía muchas veces la grabación en el mp3 y por sus grandes auriculares notaba como la felicidad invadía su vida.


La Marca Amarilla

17/5/11

Mentre tanco els ulls, per Jesús M. Tibau



MENTRE TANCO ELS ULLS


Mentre tanco els ulls les notes juguen, les imatges ballen, se sacsegen els cabells i es mouen els peus. I la vida es fa més tova, damunt del coixí que invento.


Jesús M. Tibau
www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com
http://www.facebook.com/jesusm.tibau
http://iuncopdevent.blogspot.com

Dolç oblit, per Roser Caño Valls

DOLÇ OBLIT

Un vespre la Belle va sentir una música que entrava per la finestra de la seva cambra, i aleshores aquelles notes se la van endur cap una altra casa, més petita i a un altre barri. Aquell era un barri ple de nens i nenes jugant a bales, a fet i amagar... Aleshores, va veure a una nena d'uns cinc anys, que ella coneixia bé, que jugava a saltar a corda amb dues nenes més. La Belle va sentir una veu que la cridava i que la despertava del seu dolç oblit i va començar a tararejar la cançó que sempre cantaven quan jugaven a saltar a corda.


Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com

15/5/11

Vitamina musical, per Miri4

Vitamina musical

La Joana gaudia d’una salut de ferro, i molts es preguntaven com podia estar tan bé algú amb aquella aparença de fragilitat. Tenia un secret. El somriure li il·luminava la cara i explicava que tenia unes vitamines molt especials que l’enfortien per dins i per fora, i que l’ajudaven a sentir-se millor tant si tenia necessitat de plorar com si tenia ganes de riure, si havia de mostrar-se més forta i valenta o si precisava d’uns moments de calma. Però no es venien a les farmàcies ni les receptava cap metge. Molts no li feien cas però la Joana, amb els seus auriculars, escoltava melodies que alimentaven el seu esperit amb la vitamina musical. Així havia après a expressar les seves emocions i sentiments, i li era més fàcil arribar a comprendre tot allò que l’envoltava. La música la feia feliç i l’ajudava a viure amb més intensitat.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

14/5/11

La flassada de la besàvia, per Bruixeta



LA FLASSADA DE LA BESÀVIA


A les nits d’hivern a la mare li agrada llegir al sofà, tapada amb una vella flassada que li va cosir la seva àvia quan ella era petita. El pare sempre li diu que ja és hora de jubilar-la, que té molts anys i fa peneta, però la mare respon que només ho farà quan trobi una flassada feta amb tant amor com aquella.
A casa encara hi ha la vella màquina de cosir de la besàvia. Segur que quan acabi la meva flassada la mare guardarà la de la besàvia i farà servir la nova.
Jo no sé cosir tan bé con l'àvia de la mare, però el que sí sé és fer-ho amb molt d’amor.


Bruixeta (Núria)

11/5/11

Costurera, por La Marca Amarilla



COSTURERA


Julia nunca se imaginó que utilizaría aquellas enseñanzas para algo tan útil. Siempre pensó que fueron una pérdida de tiempo.
A la niña Julia le encantaba pasear por el bosque que rodeaba su casa. Un buen día, mientras recogía las últimas flores del otoño, se encontró una máquina de coser cerca de la madriguera de Neus, la guineu. Más adelante vio unas telas de lana justo debajo del nido de Piu y Bec, sus amigos pajaritos. ¿Qué hacía todo aquello allí? Neus le explicó que la máquina era suya y no la sabía utilizar. Los jilgueros comentaron que la tela era de ellos y la guardaban para el invierno.
Al momento, Julia empezó a coser unas mantitas para que sus amigos estuvieran abrigados cuando llegase el frío. ¡Todos estaban muy contentos! Julia sonreía mientras pensaba en las veces que mamá se empeñó en enseñarle a coser…



La Marca Amarilla

10/5/11

L'àvia domadora, per Pilar




L'ÀVIA DOMADORA
La Iris esperava que arribés el diumenge per anar a veure l’àvia Adelaida a la residència. Des de l’anterior se li feia més llarg el transcurs dels dies.

Al centre, havien contractat un servei d’estimulació especial. El d’una associació que tenia gossos ensinistrats, els quals feien les delícies de residents i visitants. Un que es deia Sultà, acompanyava a tothom que sortia de la sala de visites i s’endinsava en el jardí. No es separava del costat dels avis durant el trajecte i si es quedaven endarrerits, els esperava pacientment.

L’àvia que feia molt de temps que no responia a cap estimulació, ja que estava molt endinsada en la malaltia d’Alzheimer, s’aixecà en entrar els gossets deixant-los bocabadats. Aquests l’envoltaren escoltant atentament el que tractava de dir-los. Feien piruetes quan ella els parlava, com si fos la millor domadora de gossos del món. Com va gaudir la Iris, fent d’ajudant!


Pilar

8/5/11

Arreglant errors d'altres, per Marc Moreno



ARREGLANT ERRORS D'ALTRES

La vella va mirar la seva gosseta Lula i, a punt de treure el platet ple de menjar, es va començar a preguntar com havia degenerat aquella situació arreplegant tots els gossos del barri. Havia anat recollint mica en mica els animals abandonats que havia trobat dia a dia quan treia a passejar la Lula. Mai entendria com algú podia abandonar un gosset que havia tingut a casa i deixar-lo sol, abandonat a la seva sort.

La vella va buscar el pot de menjar per alimentar tots aquells gossos, però no en va trobar cap. Va pensar que encara li quedaven uns dies per cobrar la pensió i que en aquell moment no podia comprar menjar per a tots ells. Potser havia arribat el moment de triar entre ella i la seva pensió o tots els gossos que altres persones havien abandonat. Potser ella no podia continuar arreglant els errors d’altres persones.


Marc Moreno

2/5/11

La iaia Nancy, per Carme Rosanas



LA IAIA NANCY

En aquell barri passaven coses ben estranyes, els gossos s’escapaven cada nit i ningú sabia com explicar-ho i és que la iaia Nancy, tenia el seu secret molt ben guardat.

Mentre passejava, s’anava fent amiga de tots els gossos del barri, al parc, a la plaça, mentre esperaven lligats a fora de les botigues, ella sempre tenia una llaminadura per a cada gos. I era tan dolça, tan afectuosa amb ells que els gossos se l’estimaven tant com s’estimaven als seus amos.

I just abans que es fes fosc, la Nancy, feia el recorregut del barri cridant els gossos, els gossos la seguien fins a casa seva. Ella tancava la porta i els deixava dins... fins que era clar. Aleshores els deixava anar i cada gos tornava cap a casa seva. I és que el problema de la iaia Nancy era que tenia por de passar la nit sola.


Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com

Hijitos, per La Marca Amarilla



HIJITOS

A las niñas Julia y Jimena les encantaba ir a casa de la Tieta para jugar con sus perritos ¡Tenía un montón! … La Trufa, la Perla, el Taques, el Fosquet y muchos más.
La Tieta siempre decía que eran como unos hijos y que los quería tanto como a ellas. Las niñas no entendían que unos perritos fuesen hijitos de una señora, pero tantas cosas no entendían a su edad…
A las niñas Julia y Jimena les encantaba ir a casa de la Tieta para jugar con sus perritos, pero ya no… Desde el día en que la Tieta no les dejó sentarse en el sofá verde para merendar porque estaban sentados sus hijitos.

La Marca Amarilla

1/5/11

El somriure de la Paquita, per Miri4




EL SOMRIURE DE LA PAQUITA



Havia perdut el somriure feia massa temps. Un matí va sortir de casa i va tornar acompanyada per una parella de gossets, al cap de poc, ja en tenia quatre i després vuit i més endavant setze. Des d’aleshores, la Paquita és la iaia dels gossos. És una dona gran, amb els cabells blancs i ulleres de vidre gruixut. Viu en un piset petit, a prop de la platja. Són uns gossets de diferents mides i colors: blanc, negre, gris, marró i albercoc, molt dolços i intel·ligents i els agrada molt jugar. La Paquita passa molta estona cada dia pentinant-los suaument amb aquell raspall de metall i sempre se’ls veu nets i polits. Cap al vespre els porta a passejar i tots junts s’estan una estona contemplant el mar i escoltant el so de les ones que van i vénen. I curiosament, des d’aleshores, la Paquita ha retrobat el seu somriure.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

Els gossos no truquen a la porta dues vegades. per Roser Caño Valls





ELS GOSSOS NO TRUQUEN A LA PORTA DUES VEGADES

Una vegada, hi havia una senyora d'uns setanta anys que vivia sola, era molt esquerpa i quasi no parlava amb ningú. Un vespre de pluja van trucar a la porta, i quan va anar a obrir, es va trobar un gos blanc que li demanava que li deixés entrar, ella d'antuvi li va tancar la porta als nassos. Aleshores, se li va aparèixer un gos que la va dur cap a un carreró, moll i sense sortida, i allà va veure un munt de gossos que no respiraven. La senyora es va entristir tant que sense pensar-s'ho més va obrir la porta, i no va ser un gos el que va entrar sinó una bona colla de gossos. Des d'aquell dia, la Ramona, que és el nom de la senyora es va dedicar a cuidar-los, i fins i tot s'asseu amb ells al sofà per veure el seu programa preferit.


Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com